5.4. Com es pot aconseguir un contingut final cohesionat?
5.4.6. La puntuació
Segons la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), els signes de puntuació «permeten delimitar i identificar els enunciats d’un text, caracteritzar-ne aspectes de la sintaxi (ordre, modalitat), l’entonació i el sentit (inflexions, suspensions, pauses), el tipus de discurs (diàleg, discurs indirecte), l’estil».
Són l’eina que utilitzem per fer que un text sigui comprensible i per transmetre al lector els diferents matisos que tindria el mateix text en llengua oral. Depèn del gust personal i la llargada de les frases. També cal saber quin és l’ordre neutre de l’oració (S + V + CD, CP, Atr., C. Pred. + CI [ + CC]), perquè certs canvis d’aquest ordre s’han de marcar amb un signe de puntuació.
No s’han d’omplir exageradament les frases amb explicacions mitjançant guions, parèntesis, comes, etc. El lector o la lectora acabarà perdent el fil del que se li vol comunicar.
No reproduirem aquí l’ús normatiu dels signes de puntuació, que podeu trobar en diversos manuals, com ara a la versió electrònica de la Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’IEC. Als Serveis Lingüístics de la UOC, en l’apartat Criteris lingüístics > Ortografia > Signes de puntuació, disposeu de la descripció i les normes d’ús de tots els signes de puntuació.