3. Els tres principis de la composició i la redacció

En els apartats següents d’aquest material donarem pautes i estratègies per afrontar la composició i la redacció de la informació digital. Abans, però, resulta imprescindible deixar clar quins són els principis en què es fonamenten les tasques de compondre i les de redactar continguts.

De vegades es diu que la composició i la redacció són un art. Aquesta afirmació porta implícit que es tracta d’un terreny per a artistes i, en certa manera, aquesta afirmació disculpa els qui no ho són. Un text pot esdevenir una obra artística, és clar, i la literatura en té molts exemples, però això no exclou que compondre i redactar sigui també una tècnica, un ofici, amb uns principis que es poden aprendre i aplicar.

Des d’un punt de vista semàntic, segons el Gran diccionari de la llengua catalana:

• Compondre significa «Formar (un tot) reunint o combinant diversos elements, diverses parts o diversos ingredients».
• Redactar significa «Posar en escrit alguna cosa en una forma convenient a un propòsit determinat».

D’aquestes definicions es desprèn que:

• Una bona composició produeix continguts coherents, que formen un tot, una unitat.
• Una bona redacció produeix continguts cohesionats, amb una forma convenient, i adequats a un propòsit i una situació comunicativa determinats.

Vegem aquests principis amb una mica més de detall:

• Coherència. El text ha d’estar estructurat internament de manera coherent entorn d’una idea principal i ha de disposar les idees de manera ordenada. El text ha de permetre al receptor entendre quina informació és la més rellevant i copsar-ne el sentit global que permeti, per exemple, resumir-lo. Allò que fa més evident l’estructura és la distribució en apartats i capítols, els títols o l’ús de numeració i vinyetes.
• Adequació. El text ha d’estar alineat amb la finalitat comunicativa i amb la situació en què es produeix: interlocutors, tema tractat, canal o suport usat i propòsit que es vol aconseguir.
• Cohesió. Les frases i els paràgrafs que integren els textos han d’estar ben formades i també ben relacionades entre elles. Això s’aconsegueix usant correctament els connectors.

Tot seguit trobareu un parell d’exemples de textos argumentatius, un d’oral i un d’escrit, en què podreu veure que aquests tres principis hi són presents:

1. Discurs final d’Al Pacino en la pel∙lícula Scent of a Woman.

2. Granada, A. (1998, maig). «Discriminació i racisme». El Periódico de l’Estudiant (núm. 6).

Pocs dies abans de ser executada a Texas, Karla Faye Tucker va dir: «No diguin que em maten perquè sóc una amenaça futura per a la societat, perquè definitivament, no ho sóc». Per què va morir, doncs? Havia assassinat una parella i l’havien sentenciada a mort. Reunia dos dels requisits més freqüents en els condemnats: no tenir recursos per pagar un bon advocat i haver matat persones de raça blanca. Als Estats Units (EUA) cap fiscal demana la pena capital, si l’acusat pot pagar un bon defensor i la víctima és de raça negra.

La pena de mort és matar una persona de manera legal. Defensar la seva aplicació implica acceptar la tortura: tota execució ho és, així com els dies, setmanes i mesos anteriors. També és inútil, no hi ha cap evidència que tingui un poder dissuasiu. Al Canadà, el nombre d’assassinats ha baixat molt després de l’abolició de la pena capital. Als EUA hi ha estats que no la tenen i d’altres que l’apliquen freqüentment. Per què? Diuen que l’opinió publica hi està a favor. Jo parlaria més d’una utilització de la pena de mort per raons polítiques.

A més molts informes demostren que no hi ha cap argument que ens en demostri la utilitat. Un psiquiatre japonès afirma que cap dels 145 condemnats per assassinat havia pensat en la possibilitat de ser executat. El resultat d’una enquesta a la policia nord-americana sobre la reducció de la violència donava un 1 % d’efectivitat a l’augment de les execucions. La pregunta no és qui mereix morir, sinó qui pot matar. Jo crec que l’estat no pot fer-ho, no es pot lluitar contra la violència amb més violència.